Intentar posar solució a una lesió sense conèixer el diagnòstic exacte és com demanar-li a un mecànic que realitzi una reparació sense que sàpiga quina peça és la que cal reparar.

Encara que sembli mentida la manera més fiable que tenim avui dia per a realitzar un diagnòstic precís és…la de sempre:

Deixar al pacient que s'expliqui, preguntar-li sobre els detalls que ens pugui ajudar al diagnòstic i explorar al pacient. Sovint pacients que arriben a la meva consulta després de visitar diversos especialistes em comenten que és la primera vegada que el medico els demana que es pugin la màniga i els toqui per a explorar-los! FOTO 1

Puc afirmar que realitzant aquest aparentment “arcaic” procediment podrem arribar en el 90% dels casos al diagnòstic o com a mínim dubtar entre molt pocs diagnòstics que després es podrà acabar d'afinar amb un mínim de proves.

Per a mi les proves complementàries (TAC, ressonància, ecografia, etc…) simplement serveixen per a corroborar el diagnòstic o per a acabar de decidir entre les opcions diagnòstiques entre les quals dubto i per a veure l'abast o les característiques de la lesió per a decidir sobre el tractament més adequat. Quan veig entrar per la porta a un pacient amb una bossa plena de proves, moltes vegades repetides, tinc la certesa de que ningú s'ha molestat a escoltar-lo i menys a explorar-lo.

Al nostre centre arriben a grans trets tres grans grups de pacients:

Un gran grup (aproximadament el 70%) són pacients que visiten per primera vegada un especialista i que presenten una patologia comuna (artrosi dels dits o especialment del polze, síndrome del túnel carpià, dits de ressort, malaltia de Dupuytren i un llarguíssim etc…). En aquests casos la meva missió és realitzar el diagnòstic precís i, adaptat a cada pacient, buscar la solució més efectiva possible i de la manera més senzilla i menys agressiva per al pacient. És a dir, solucionar al més aviat possible amb la mínima molèstia per al pacient.

Un segon grup (aproximadament el 20%) el constitueixen pacients que presenten problemes complexos, seqüeles de lesions, amb cirurgies prèvies, que ja han passat per un bon nombre de consultes o períodes de fisioteràpia i que no veuen una solució. Aquests pacients constitueixen un autèntic repte per a mi i me'l prenc com un projecte personal. Gairebé sempre es pot fer alguna cosa, però cal aprofundir en el cas i donar-li voltes a la solució i aquí és on crec que acaba de cobrar sentit la meva especialitat.

El tercer grup de pacients (aproximadament el 10%) són aquells que pateixen alteracions en l'extremitat superior com a seqüela o en el context d'una altra malaltia sistèmica com a malalties reumàtiques amb totes són lesions associades imaginables, malalties neurològiques, malalties metabòliques com la diabetis, etc... 
En aquests pacients cal tractar les seves lesions i aplicar els mateixos principis que en el grup anterior, però a més haig de coordinar els tractaments amb els altres especialistes que porten al pacient i parlar amb ells. Per a mi això és fonamental. El tractament d'un especialista no pot ser incompatible amb un altre tractament que el pacient ja estigui realitzant…per a això la solució és simple…agafar el telèfon i parlar.
 

A l'hora d'iniciar un tractament de fisioterápia és fonamental una bona comunicació metge-fisioterapeuta. Sense aquesta coordinació és molt més difícil arribar a uns bons resultats.

En els tres grups el diagnòstic precís és la clau per a trobar la millor solució. Identificar amb la màxima precisió que, i quantes estructures estan afectades, veure com s'afecten entre elles les diferents lesions, tractar-les totes i cadascuna i no quedar-nos amb la primera que diagnostiquem. 

Un exemple: darrera el terme epicondilitis o “colze de tennista” s'amaguen fins a 8 patologies diferents que impliquen 5 tendons, diversos lligaments, un nervi i un meniscoide. Cadascuna d'aquestes patologies tenen tractaments diferents i a més poden presentar-se més d'una alhora en un mateix colze…i no obstant això per a molts especialistes avui dia continua sent un sol diagnòstic i tracten a tots els pacients igual.


En conclusió: escoltar, preguntar i tocar…són les claus principals per a arribar al diagnòstic. Les proves són clau per a confirmar-ho i ajudar-nos a decidir el millor tractament.